Galàxia d’Andròmeda

Poder veure una galàxia veïna i fotografiar-la enmig de la cúpula sideral és una prova aplastant de la nostra insignificància en aquest bast Univers.

Aquesta és l’experiència que vaig poder gaudir fa uns quants dies. Si t’allunyes de la contaminació lumínica de les zones urbanes, a la constel·lació d’Andròmeda es pot apreciar una taqueta allargada i dèbil. És la galàxia que porta el mateix nom i també es coneix per M31 segons el catàleg Messier. Es tracta de l’objecte més llunyà detectable a ull nu. Es troba a uns 2,5 milions d’anys llum de distància.

Amb uns prismàtics és inconfusible la taca lluminosa i amb un telescopi s’observa la seva forma el·líptica amb un nucli central més brillant. Una fotografia revela molts més detalls. Sota aquestes línies poso una imatge obtinguda amb una càmera Canon acoblada al focus primari d’un telescopi Newton de 150 mm, f5.

Es distingeixen perfectament els núvols de pols fosca que donen idea de l’estructura espiral de la galàxia, molt semblant a la nostra Via Làctea. També cal destacar dues galàxies més que són satèl·lits d’Andròmeda. La primera és M32, una taca rodoneta al costat esquerre, superposada amb el contorn de la galàxia. La segona és M110, una galàxia el·líptica, més separada, que es veu tallada per la cantonada inferior de l’enquadrament.

Perseides sobre el Teide

Aquest any he tingut la sort d’observar la pluja d’estrelles de les Perseides des de l’illa de Tenerife, amb la silueta omnipresent del pic del Teide.

Degut a la Lluna, gairebé plena, va caldre llevar-se ben d’hora, quan ja s’havia post. El moment del màxim es va produir a la matinada del dia 13 d’agost.

Em vaig situar sobre una llengua de lava petrificada originada en l’erupció més recent que es va produir a l’illa de Tenerife, la del volcà Chinyero, el 1909. Sobre aquesta superfície irregular era una mica complicat caminar i situar el trípode amb la càmera, però hi havia una bona visibilitat cap al NE amb la silueta del Teide.

Cap a les 4 de la matinada feia fresca i un vent lleuger que em feia patir per l’estabilitat de les imatges. Amb una mica de paciència anaven apareixent les traces brillants aquí i allà. La majoria dèbils i molts ràpides, però algunes d’elles molt brillants. Una en concret es va veure durant 3 o 4 segons, amb una llum verdosa i va deixar una fumerola que va trigar uns 3 segons més a esvair-se. Espectacular!

Poso dues de les millors captures que vaig fer. La segona foto és el meteor tan espectauclar que he descrit i que vaig atrapar parcialment perquè va començar fora de l’enquadrament. S’observa també imponent la constel·lació d’Orió i la seva nebulosa arxiconeguda, que es veia perfectament a simple vista en aquests cels privilegiats.

Adjunto també una fotografia del mateix lloc que vaig fer durant el dia, quan buscava una bona ubicació. Si voleu saber més coses sobre aquest indret trobareu informació a l’enllaç: Reserva natural especial del Chinyero

 

Eclipsi parcial de Lluna / Partial lunar eclipse

A mitjans de juny d’enguany vam ser testimonis d’un eclipsi parcial de Lluna. Vaig realitzar una seqüència de fotos, un fotograma cada 5 minuts. L’eclipsi va començar poc després de la sortida de la Lluna plena i el vaig observar fins al moment del màxim.  Oberveu el puntet que es va repetint sobre la Lluna, és el planeta Saturn. Fetes a Roda de Ter, Osona, amb una càmera réflex Canon 60D, amb objectiu 18 mm, sobre trípode.


The last June we could see a partial lunar eclipse. I made a sequence of photos, one frame every 5 minutes. The eclipse began a short time after the Full Moon had risen and I followed it until the maximum. You can see a little dot above the Moon, it is Saturn. Photos were taked in Roda de Ter, Osona, with a reflex camera Canon 60D, with 18 mm objective, mounted on a tripod.

 

Darrera Lluna plena de 2018 / Last full Moon of 2018

Observar la sortida de la Lluna plena sempre és una bonica experiència. Adjunto una fotografia feta des de Manlleu de la darrera Lluna plena de l’any sobre les muntanyes del Collsacabra.


Looking at the full Moon is always a great experience. I attach a photo of the last full Moon of the year over the Collsacabra mountains, taked from Manlleu.

Última Lluna plena-22-12-18

Eixams d’estrelles: Cúmuls globulars

Des de temps molt antics es van descobrir en el cel petites taques d’aspecte nebulós i forma circular que amb l’ajuda del telescopi es van rebelar com autèntics eixams esfèrics, reunint desenes de milers d’estrelles. Actualment els anomenem cúmuls globulars.

Les estrelles dels cúmuls tenen un origen comú i estan lligades per la força gravitatòria, cosa que les manté juntes orbitant entorn de la galàxia. De fet, els cúmuls es troben a l’exterior de la galàxia, repartits al seu voltant com si en fossin els centinelles. A la Via Làctea se n’han comptabilitzat uns 150 i cada galàxia té la seva població de cúmuls.

Es desconeix amb exactitud com es van formar però se sap que són molt antics. L’edat d’alguns d’ells es remonta a les primeres etapes de formació de l’Univers, fins i tot són anteriors a la galàxia que acompanyen tal i com la coneixem.

Com si es tractés de satèl·lits, els cúmuls donen voltes a la galàxia en òrbites molt allargades, que poden tenir períodes de revolució de 200 milions d’anys. L’estudi d’aquestes òrbites permet calcular la massa de la galàxia a la que pertanyen, o sigui, gràcies als cúmuls tenim una tècnica per “pesar” les galàxies. També han set útils per esberinar la distància a altres galàxies i van servir per conèixer la nostra posició respecte al centre de la Via Làctea.

Alguns es poden observar a simple vista en nits fosques com a diminutes taques difuses. Amb uns prismàtics s’amplien les possibilitats i els telescopis ens permeten resoldre moltes de les estrelles individuals que els formen.

A continuació mostro fotografies fetes des d’Àger (Lleida) d’alguns cúmuls famosos per la seva espectacularitat, visibles a l’estiu. Tots ells es poden detectar amb prismàtics i alguns a simplevista. Les imatges són preses amb una càmera réflex Canon 60D acoblada a un telescopi tipus Newton de 150 mm, f5.

M 4 (Catàleg Messier) es troba a la constel·lació de l’Escorpí, prop de la brillant estrella Antares. Deu ser el cúmul més proper a nosaltres, a 7.200 anys llum. És poc dens per tracar-se d’un cúmul globular i té un diàmetre aparent semblant al de la Lluna plena. Va ser el primer on es van poder distingir les estrelles individuals. Està al límit de la visió a ull nu amb una magnitud de 5,6.

 

M 13 (Catàleg Messier) és dels més populars del cel, perquè es localitza molt alt sobre l’horitzó a l’estiu. Es troba a la constel·lació d’Hércules. Està a una distància de 24.000 anys llum. Té un tamany real de 168 anys llum. La magnitud visual és de 5,8.

 

M 22 (Catàleg Messier) és el quart cúmul globular més brillant i el primer que es va descobrir l’any 1665, encara que possiblement es coneixia abans perquè té una magnitud de 5,2 i és accessible a ull nu com una dèbil taca. Es troba a la constel·lació de Sagitari. Està a una distància de 9.000 anys llum.

 

Bibliografia:

  • Joan Manuel Bullón i Lahuerta. NUEVO CATÁLOGO MESSIER. Ed. Astromarcombo. 2017.
  • Agrupació Astronòmica Sabadell. ESTRELLAS Y GALAXIAS. Edició pròpia. 2017.

La Lluna en detall (1)

Amb l’ajuda d’un telescopi la Lluna es presenta magnífica. Observant amb deteniment descobrirem cràters de tamany i tipoligia molt variada, muntanyes, serralades, esquerdes i multitud de detalls.

A continuació mostro una fotografia de la regió sud, on he assenyalat dos elements singulars: el cràter Tycho i la falla Rupes Recta. Destaquen al voltant del quart creixent, quan la Lluna té uns 8 dies a partir de la Lluna nova.

Lluna 13-12-17_Tycho i Rupes Recta copia

Tycho és un dels cràters més remarcables de l’hemisferi sud lunar. Porta el nom en honor de l’astrònom Tycho Brae (1546-1601). Té un diàmetre de 85 km i un pic al centre. És relativament jove, es va formar per l’impacte d’un meteorit fa aproximadament 108 milions d’anys. Arran de l’impacte va sortir projectat material a centenars de quilòmetres.

Rupes Recta (Mur recte) és una falla que té 116 km de longitud. Es va produir un trencament i el terreny a l’esquerra de la falla es va enfonsar, de manera que hi ha un desnivell de 300 m entre un altre costat. S’aprecia com una línia fina d’un to més fosc.

La imatge s’ha obtingut acoblant una càmera réflex digital Canon 60D a un telescopi Newton de 150 mm, f5. Està presa des de Manlleu, Osona.

 

Perseides 2017

En motiu de la pluja d’estrelles de les Perseides o meteors Perseids, la nit del 12 al 13 d’agost vaig assistir a la trobada que anualment organitza la gent d’Astroempordà, a la platja del Castell (Palamós). Sobre aquestes línies podeu veure les fotos de dos meteors que vaig captar amb la càmera réflex digital, amb objectiu 18 mm, sobre trípode. Felicito a Astroempordà per la iniciativa i per fer-nos passar una bona vetllada astronòmica.

Nebulosa Omega, del cigne o de la ferradura (M17)

M17_23072017_90s x 25_1000iso_N150 f5_Parador Sau

Aquesta nebulosa es troba a la constel·lació de Sagitari. Es tracta d’una nebulosa d’emissió donat que les estrelles que s’hi formen ionitzen el gas hidrogen que la composa fins que emet llum. És un viver d’estrelles joves envoltades del gas que les ha creat i de filigranes de pols opaca. La tenim a una distància de 5.700 anys llum i té una extensió d’uns 40 anys llum.

La fotografia està feta des del Coll de Terrades, prop del Parador de Vic i el Pantà de Sau, a Les Masies de Roda.

 

La Galàxia del Remolí / Whirlpool Galaxy

A l’Univers les estrelles no estan disgregades sinó que es concentren en estructures d’enormes dimensions, les galàxies. Durant la primavera se’ns obre una finestra de visió cap a l’exterior de la nostra pròpia galàxia, La Via Làctia. Per això podem observar galàxies llunyanes amb més freqüència.

Una d’elles és l’anomenada Galàxia del Remolí, amb el número M51 en el Catàleg Messier. Està situada a la constel·lació de Canes Venatici (Gossos de Caça). Es troba a uns 35 milions d’anys llum i té un diàmetre superior a 100.000 anys llum. Va ser la primera galàxia en la qual es va descobrir l’estructura espiral, per Lord Rosse, el 1845. Un dels braços de l’espiral s’allarga fins a una galàxia satèl·lit amb qui manté una lluita gravitacional.

Des de Manlleu, Osona, malgrat la contaminació lumínica, vaig poder prendre aquesta fotografia amb una càmera réflex digital acoblada a focus primari d’un telescopi Newton.

 

 

 

Efemèrides desembre 2016

efemerides-desembre-2016-complet