Nebulosa Iris / Iris Nebula. NGC 7023.

La constel·lació de Cefeu es troba alta en el cel del nord a primeres hores de la nit, per això és un bon moment per observar-la i buscar les perles que ens amaga. Entre elles trobem una nebulosa de reflexió, coneguda per “Nebulosa Iris”. A continuació mostro la seva localització.

Tot seguit us poso una foto feta amb la càmera réflex acoblada al telescopi. Es necessiten 4 minuts d’exposició per captar-la.

Aquesta nebulosa reflexa la llum blava de les estrelles joves que conté. Al voltant hi ha taques fosques perquè la pols interestelar atenua les estrelles que hi ha al darrera.

Estem parlant d’un objecte que es troba a 1.300 anys llum de distància i és força brillant, amb una magnitud 6.8, cosa que el fa assequible a equips modestos.

En direcció al centre de la Galàxia

A mitjans d’estiu, quan mirem cap al sud a primeres hores de la nit, estem guaitant cap al centre de la nostra Galàxia. En aquest sector, ric de camps estelars, destaquen les constel·lacions zoodiacals de l’Escorpí i Sagitari.

Sagitari representa el Centaure, mig home i mig cavall, empunyant un arc a punt de disparar. Els estels d’aquesta regió potser en donen vagament la forma, amb un arc i la fletxa, però segur que trobarem més familiar la figura que els anglosaxons anomenen “teapot”, doncs és fàcil imaginar-nos una tetera amb la seva nança, la tapa i el broc.

El pla de la nostra galàxia s’alça de perfil i gairebé verticalment, formant una faixa esblanqueida, d’aquí el nom de Via Làctea. Les nits estivals sense Lluna són ideals per recórrer amb prismàtics aquesta zona, sobretot al voltant de Sagitari, on es concentren les parts més brillants. Aquí hi trobarem de tot: cúmuls globulars, oberts i nebuloses de les més destacades. Molts d’aquests objectes estan a l’abast de petits telescopis i alguns fins i tot poden ser vistos a ull nu.

A continuació mostro una fotografia feta amb una càmera réflex sobre trípode, amb 13 segons d’exposició, ISO1000. L’indret és a la Costa Brava, a S’Agaró. La llum sobre el mar és d’un vaixell llunyà.

Sagitari-reduit

Els objectes encerclats són:

M6: cúmul estelar obert. Conegut per Cúmul de la Papallona. Visible a simple vista i inconfusible amb prismàtics. Format per unes 200 estrelles. Té un tamany real de 12 anys llum i es troba a 1.600 anys llum de distància.

M7: cúmul estelar obert. Conegut per Cúmul de Ptolomeo, perquè va ser citat per aquest cèlebre astrònom l’any 138 a.C. Visible a simple vista i notable amb prismàtics. Format per unes 300 estrelles, més disperses que el seu veí M6. Té un tamany de 50 anys llum i es troba a 980 anys llum de distància.

M8: nebulosa irregular, de tamany aparent similar al de la Lluna plena. Coneguda per Nebulosa de la Llacuna. Visible amb prismàtics. Conté núvols de gas i pols on s’estan formant estrelles i una zona d’hidrogen ionitzat degut a les estrelles calentes del seu centre. Es troba a 4.100 anys llum de distància.

M20: nebulosa anomenada Trífida. Visible amb prismàtics. Destaca pel seu color vermell i blau. La part vermella està dividida en tres zones per carrerons de pols fosca, d’aquí ve el nom “Trífida”. Es troba a 5.200 anys llum de distància.

M21: cúmul estelar obert. Visible amb prismàtics i petits telescopis. Format per unes 60 estrelles disperses. Té un tamany de 16 anys llum i es troba a una distància de 4.250 anys llum.

M22: cúmul estelar globular. És un magnífic objecte que pot rivalitzar perfectament amb el Gran cúmul d’Hércules (M13). La visió és excel·lent amb prismàtics i petits telescopis. Aplega més de 75.000 estrelles en un tamany aparent semblant al de la Lluna plena. Té un tamany de 105 anys llum i es troba a una distància de 9.000 anys llum.

M24: és un núvol de condensació galàctica denominada “Petit núvol de Sagitari”. Englova a diversos cúmuls oberts i nevuloses fosques. És visible a simple vista i és esplèndit amb prismàtics, més que no pas amb telescopi, degut a la seva extensió considerable. En realitat és una secció d’un braç interior de la nostra galàxia.

M25: cúmul estelar obert. Visible amb prismàtics i petits telescopis. S’hi aprecien unes 60 estrelles, entre les quals hi ha una estrella variable de tipus Cefeida, que permet determinar l’edat del cúmul en uns 89 milions d’anys i situar-lo a una distància de 1.900 anys llum.

Bibliografia:

  • Joan Manuel Bullón i Lahuerta. NUEVO CATÁLOGO MESSIER. Ed. Astromarcombo. 2017.
  • Jaume Sacasas i Domènech. EL FIRMAMENT PAS A PAS. Edicions Fausí

Galàxia del Triangle

Després d’Andròmeda, una de les galàxies més conegudes és, segurament, la Galàxia del Triangle, que es troba a la constel·lació del mateix nom. També se l’anomena Galàxia del Molinet o, en anglès, Pinwheel, donada la seva evident forma en espiral vista frontalment. Aquests sobrenoms també s’apliquen a altres galàxies de la mateixa tipologia.

Està catalogada amb el número M33 per Charles Messier, que la va observar des de París l’any 1764, però es tenen notícies de la seva descoberta un segle abans per l’astrònom italià Giovanni Battista Odierna qui la va detectar com una taca nebulosa des de Sicília, l’any 1654. També té el codi NGC 598 del New General Catalog, establert a finals del segle XIX.

És la segona galàxia espiral més propera, es troba a uns 2,7 milions d’anys llum. Forma part del nostre veïnat galàctic, el Grup Local, que reuneix una quarentena de membres. Té un tamany real de 55.000 anys llum, o sigui, la meitat de la nostra galàxia. En el cel presenta un tamany aparent de gairebé el doble que la Lluna plena. Aquesta extensió fa que la brillantor superficial sigui molt dèbil i per això és difícil observar-la i fotografiar-la. Es requereixen exposicions de l’ordre de 5 minuts per captar-la. Hi ha qui assegura que es pot arribar a divisar a ull nu des de cels molt foscos.  

La millor època de l’any per observar-la és durant la tardor i l’hivern. El mes de desembre és quan es troba més alta sobre l’horitzó Sud a les primeres hores de la nit.

A l’inici del text mostro una fotografia realitzada a finals d’octubre d’enguany, des del Serrat de Les Tombes, a la Quar, Berguedà. S’ha fet amb una càmera réflex a focus primari d’un telescopi Newton 150 f5 amb exposicions de 320 s.

 

 

 

 

Galàxia d’Andròmeda

Poder veure una galàxia veïna i fotografiar-la enmig de la cúpula sideral és una prova aplastant de la nostra insignificància en aquest bast Univers.

Aquesta és l’experiència que vaig poder gaudir fa uns quants dies. Si t’allunyes de la contaminació lumínica de les zones urbanes, a la constel·lació d’Andròmeda es pot apreciar una taqueta allargada i dèbil. És la galàxia que porta el mateix nom i també es coneix per M31 segons el catàleg Messier. Es tracta de l’objecte més llunyà detectable a ull nu. Es troba a uns 2,5 milions d’anys llum de distància.

Amb uns prismàtics és inconfusible la taca lluminosa i amb un telescopi s’observa la seva forma el·líptica amb un nucli central més brillant. Una fotografia revela molts més detalls. Sota aquestes línies poso una imatge obtinguda amb una càmera Canon acoblada al focus primari d’un telescopi Newton de 150 mm, f5.

Es distingeixen perfectament els núvols de pols fosca que donen idea de l’estructura espiral de la galàxia, molt semblant a la nostra Via Làctea. També cal destacar dues galàxies més que són satèl·lits d’Andròmeda. La primera és M32, una taca rodoneta al costat esquerre, superposada amb el contorn de la galàxia. La segona és M110, una galàxia el·líptica, més separada, que es veu tallada per la cantonada inferior de l’enquadrament.

Perseides sobre el Teide

Aquest any he tingut la sort d’observar la pluja d’estrelles de les Perseides des de l’illa de Tenerife, amb la silueta omnipresent del pic del Teide.

Degut a la Lluna, gairebé plena, va caldre llevar-se ben d’hora, quan ja s’havia post. El moment del màxim es va produir a la matinada del dia 13 d’agost.

Em vaig situar sobre una llengua de lava petrificada originada en l’erupció més recent que es va produir a l’illa de Tenerife, la del volcà Chinyero, el 1909. Sobre aquesta superfície irregular era una mica complicat caminar i situar el trípode amb la càmera, però hi havia una bona visibilitat cap al NE amb la silueta del Teide.

Cap a les 4 de la matinada feia fresca i un vent lleuger que em feia patir per l’estabilitat de les imatges. Amb una mica de paciència anaven apareixent les traces brillants aquí i allà. La majoria dèbils i molts ràpides, però algunes d’elles molt brillants. Una en concret es va veure durant 3 o 4 segons, amb una llum verdosa i va deixar una fumerola que va trigar uns 3 segons més a esvair-se. Espectacular!

Poso dues de les millors captures que vaig fer. La segona foto és el meteor tan espectauclar que he descrit i que vaig atrapar parcialment perquè va començar fora de l’enquadrament. S’observa també imponent la constel·lació d’Orió i la seva nebulosa arxiconeguda, que es veia perfectament a simple vista en aquests cels privilegiats.

Adjunto també una fotografia del mateix lloc que vaig fer durant el dia, quan buscava una bona ubicació. Si voleu saber més coses sobre aquest indret trobareu informació a l’enllaç: Reserva natural especial del Chinyero

 

Eclipsi parcial de Lluna / Partial lunar eclipse

A mitjans de juny d’enguany vam ser testimonis d’un eclipsi parcial de Lluna. Vaig realitzar una seqüència de fotos, un fotograma cada 5 minuts. L’eclipsi va començar poc després de la sortida de la Lluna plena i el vaig observar fins al moment del màxim.  Oberveu el puntet que es va repetint sobre la Lluna, és el planeta Saturn. Fetes a Roda de Ter, Osona, amb una càmera réflex Canon 60D, amb objectiu 18 mm, sobre trípode.


The last June we could see a partial lunar eclipse. I made a sequence of photos, one frame every 5 minutes. The eclipse began a short time after the Full Moon had risen and I followed it until the maximum. You can see a little dot above the Moon, it is Saturn. Photos were taked in Roda de Ter, Osona, with a reflex camera Canon 60D, with 18 mm objective, mounted on a tripod.

 

Darrera Lluna plena de 2018 / Last full Moon of 2018

Observar la sortida de la Lluna plena sempre és una bonica experiència. Adjunto una fotografia feta des de Manlleu de la darrera Lluna plena de l’any sobre les muntanyes del Collsacabra.


Looking at the full Moon is always a great experience. I attach a photo of the last full Moon of the year over the Collsacabra mountains, taked from Manlleu.

Última Lluna plena-22-12-18

Eixams d’estrelles: Cúmuls globulars

Des de temps molt antics es van descobrir en el cel petites taques d’aspecte nebulós i forma circular que amb l’ajuda del telescopi es van rebelar com autèntics eixams esfèrics, reunint desenes de milers d’estrelles. Actualment els anomenem cúmuls globulars.

Les estrelles dels cúmuls tenen un origen comú i estan lligades per la força gravitatòria, cosa que les manté juntes orbitant entorn de la galàxia. De fet, els cúmuls es troben a l’exterior de la galàxia, repartits al seu voltant com si en fossin els centinelles. A la Via Làctea se n’han comptabilitzat uns 150 i cada galàxia té la seva població de cúmuls.

Es desconeix amb exactitud com es van formar però se sap que són molt antics. L’edat d’alguns d’ells es remonta a les primeres etapes de formació de l’Univers, fins i tot són anteriors a la galàxia que acompanyen tal i com la coneixem.

Com si es tractés de satèl·lits, els cúmuls donen voltes a la galàxia en òrbites molt allargades, que poden tenir períodes de revolució de 200 milions d’anys. L’estudi d’aquestes òrbites permet calcular la massa de la galàxia a la que pertanyen, o sigui, gràcies als cúmuls tenim una tècnica per “pesar” les galàxies. També han set útils per esberinar la distància a altres galàxies i van servir per conèixer la nostra posició respecte al centre de la Via Làctea.

Alguns es poden observar a simple vista en nits fosques com a diminutes taques difuses. Amb uns prismàtics s’amplien les possibilitats i els telescopis ens permeten resoldre moltes de les estrelles individuals que els formen.

A continuació mostro fotografies fetes des d’Àger (Lleida) d’alguns cúmuls famosos per la seva espectacularitat, visibles a l’estiu. Tots ells es poden detectar amb prismàtics i alguns a simplevista. Les imatges són preses amb una càmera réflex Canon 60D acoblada a un telescopi tipus Newton de 150 mm, f5.

M 4 (Catàleg Messier) es troba a la constel·lació de l’Escorpí, prop de la brillant estrella Antares. Deu ser el cúmul més proper a nosaltres, a 7.200 anys llum. És poc dens per tracar-se d’un cúmul globular i té un diàmetre aparent semblant al de la Lluna plena. Va ser el primer on es van poder distingir les estrelles individuals. Està al límit de la visió a ull nu amb una magnitud de 5,6.

 

M 13 (Catàleg Messier) és dels més populars del cel, perquè es localitza molt alt sobre l’horitzó a l’estiu. Es troba a la constel·lació d’Hércules. Està a una distància de 24.000 anys llum. Té un tamany real de 168 anys llum. La magnitud visual és de 5,8.

 

M 22 (Catàleg Messier) és el quart cúmul globular més brillant i el primer que es va descobrir l’any 1665, encara que possiblement es coneixia abans perquè té una magnitud de 5,2 i és accessible a ull nu com una dèbil taca. Es troba a la constel·lació de Sagitari. Està a una distància de 9.000 anys llum.

 

Bibliografia:

  • Joan Manuel Bullón i Lahuerta. NUEVO CATÁLOGO MESSIER. Ed. Astromarcombo. 2017.
  • Agrupació Astronòmica Sabadell. ESTRELLAS Y GALAXIAS. Edició pròpia. 2017.

La Lluna en detall (1)

Amb l’ajuda d’un telescopi la Lluna es presenta magnífica. Observant amb deteniment descobrirem cràters de tamany i tipoligia molt variada, muntanyes, serralades, esquerdes i multitud de detalls.

A continuació mostro una fotografia de la regió sud, on he assenyalat dos elements singulars: el cràter Tycho i la falla Rupes Recta. Destaquen al voltant del quart creixent, quan la Lluna té uns 8 dies a partir de la Lluna nova.

Lluna 13-12-17_Tycho i Rupes Recta copia

Tycho és un dels cràters més remarcables de l’hemisferi sud lunar. Porta el nom en honor de l’astrònom Tycho Brae (1546-1601). Té un diàmetre de 85 km i un pic al centre. És relativament jove, es va formar per l’impacte d’un meteorit fa aproximadament 108 milions d’anys. Arran de l’impacte va sortir projectat material a centenars de quilòmetres.

Rupes Recta (Mur recte) és una falla que té 116 km de longitud. Es va produir un trencament i el terreny a l’esquerra de la falla es va enfonsar, de manera que hi ha un desnivell de 300 m entre un altre costat. S’aprecia com una línia fina d’un to més fosc.

La imatge s’ha obtingut acoblant una càmera réflex digital Canon 60D a un telescopi Newton de 150 mm, f5. Està presa des de Manlleu, Osona.

 

Perseides 2017

En motiu de la pluja d’estrelles de les Perseides o meteors Perseids, la nit del 12 al 13 d’agost vaig assistir a la trobada que anualment organitza la gent d’Astroempordà, a la platja del Castell (Palamós). Sobre aquestes línies podeu veure les fotos de dos meteors que vaig captar amb la càmera réflex digital, amb objectiu 18 mm, sobre trípode. Felicito a Astroempordà per la iniciativa i per fer-nos passar una bona vetllada astronòmica.